La paciència

En un poble de muntanya, apartat totalment de la ciutat, vivia la Marina, una nena més impacient que un nadó amb gana. Sempre ho feia tot corrent, els dures el llit, no hi havia res que no fes corrent. Fa poc li va succeir un fet que la va fer canviar de conducta.

Era un matí de dilluns assolellat i com tots els nens del poble la Marina estava a l’escola. A vull estava més impacient que mai, perquè aquella mateixa tarda aniria d’excursió. Només podia parar atenció al rellotge, perquè només faltava mitja hora per la una, que era l’hora que sortia. Per fi va aconseguir treure els ulls del rellotge i centrar-los a la mestra. Va estar cinc minuts mirant, però per ella ja havia passat la mitja hora. Per assegurar-se va tornar a fixar la mirada al rellotge. Es va endur una gran decepció al comprovar que malauradament només havien passat cinc minuts des del seu últim cop d’ull. Finalment va tornar a mirar a prestar atenció a la mestra. Quan va acabar la classe la Marina va sortir disparada per arribar a casa com més ràpid millor, perquè per ella si es fan les coses ràpid el temps també passa ràpid, però com us heu d’estar imaginant això no és veritat. Un cop a casa, va fer que sa mare li poses el dinar més aviat que de costum. La seva mare no hi va posar inconvenient, ja que era normal que la Marina volgués fer les coses amb rapidesa. No acostumava a dinar molt però aquell dia s’ho va menjar tot i, com no, rapidíssim. Al acabar va voler marxar a l’escola però sa mare la va parar quant estava apunt per sortir per la porta.

-On vas?-li va preguntar la seva mare sorpresa.

-D’excursió amb l’escola.-va dir amb el to més natural possible.

-A dos quarts de dues? Però si és a les tres!-li va dir sa mare.

-No pot ser.-va dir la Marina mirant el rellotge.-Ostres és veritat, però no ho entenc. He vingut ràpid a casa, he dinat amb rapidesa. Com es que el temps no ha passat igual de ràpid?

-Això és perquè encara que tu vulguis fer córrer el temps, ell continuarà al seu pas, no hi ha res que el pugui canviar.-va dir-li la seva mare.-I ara fes el favor de tancar la porta i anar a la teva habitació a veure la televisió, a jugar o al que sigui, però no em molestis.

-D’acord.-va dir la Marina.

Tot això que li havia dit la seva mare se li va oblidar ben d’hora. Va pujar les escales corrent i va córrer fins la seva habitació. Un cop allà no sabia que fer, es va posar la televisió, però no hi havia res que li agradés. Va mirar entre les seves joguines, però no va trobar res que l’entretingués, així que es va estirar al llit i es va posar a mirar el sostre. Es va moure tan que va desfer completament el llit, per tant es va posar a fer-lo. Al acabar va mirar el rellotge, ja eren tres quarts de tres. Era una mica tard però segur que amb una de les seves corredisses hi arribava a temps. Va sortir de l’habitació com un llamp i quan estava just a dalt de les escala va ensopegar i va caure escales avall. El cop va ser tan fort que sa mare, que estava al menjador, el va escoltar i va anar corrents a veure què havia passat.

-Què t’ha passat?!-va cridar la sa mare al veure-la estirada al final de les escales.

He ensopegat i...ah! Mare em fa molt mal la cama!-va lamentar-se la Marina.

La seva mare no va dubtar més i va trucar una ambulància perquè la portessin a l’hospital. Va tardar una hora en arribar, ja que aquell poble estava gairebé incomunicat.

Van aconseguí arribar a l’hospital amb èxit. El que li passava a la Marina és que s’havia trencat una cama.

-Mare m’he perdut l’excursió!-es lamentava la Marina.

-Això et passa per córrer tant per fer les coses, s’han de fer a poc a poc i bé!-la va renyar sa mare.

-Ja ho sé mare, però es que avui ens portaven a dalt de la muntanya per intentar desxifrar una endevinalla que ens havia fet la mestra.-va dir la Marina tota desil·lusionada.

-I quina era aquesta endevinalla?-va preguntar la seva mare encuriosida.

-Si no recordo malament era: és la mare de la Ciència i odia la impaciència.-va dir la Marina.

-Ah! Però si és molt fàcil.-va dir la seva mare.

-Ah! Sí? Digues.-va dir la Marina impacient.

-La paciència, cosa que tu no tens -va respondre sa mare.

-Ostres, és veritat!-va dir la Marina asombrada. Una pregunta mare, quan sortirem d’aquí?

-Demà.

I efectivament, l’endemà van poder tornar a casa amb una nova lliçó apresa, has de ser pacient i no fer les coses corrent.

Judith